clar

Du latin clarus.

clar masculin (équivalent féminin : clara)

1. Clair, pur, brillant, gai.

• larc

• François Raynouard, Lexique roman ou Dictionnaire de la langue des troubadours, comparée avec les autres langues de l’Europe latine, 1838–1844

Du latin clarus.

clar [ˈkla], [ˈklaɾ]

1. Clair, limpide, net.
   • Com evident experiència mostra, la debilitat de la nostra memòria, sotsmetent fàcilment a oblivió no solament los actes per longitud de temps envellits, mas encara los actes frescs de nostres dies, és estat doncs molt condecent, útil e expedient deduir en escrit les gestes e històries antigues dels homens forts e virtuosos, com sien espills molt clars, exemples e virtuosa doctrina de nostra vida, segons recita aquell gran orador Tul·li — (Joanot Martorell, Tirant lo blanc, prologue)
   • Pren-me'n axí com a l patró qu·en platga
     té sa gran nau e pens aver castell;
     vehent lo cel ésser molt clar e bell,
     creu fermament d'un·àncora ssats haja. — (Ausiàs March, Pren-me'n axí com al patró qu·en platga)

• nítid

• prononciation générale : [ˈkla]
• valencien : [ˈklaɾ]

Du latin clarus.

clar \ˈklar\

1. Clair.

• \ˈklar\

Du latin clarus.

clar (graphie normalisée)

1. Clair, limpide, net.
2. Rare, clairsemé.

• manifèst

• aiga clara
• clar coma l’aiga

• France (Béarn) : écouter « clar [Prononciation ?] »

• Joan de Cantalausa, Diccionari General Occitan a partir dels parlars lengadocians, 2002 → consulter cet ouvrage